Exposició al Palau









Des de 1346 Cocentaina celebra Fira per privilegi del rei Pere el Cerimoniós. L'institut Pare Arques ha pogut participar en aquest esdeveniment centenari organitzant una exposició commemorativa dels seus cinquanta anys a la torre de l'Homenatge (o del Paraigua) del Palau Comtal.
Visitant l'exposició es pot conèixer la història de l'institut de Cocentaina a través d'objectes, de panells informatius i de documents. 
A la part superior de la torre el Departament de Plàstica ha seleccionat treballs artístic per oferir una interessantíssima mostra de pintura, dibuix, escultura, ceràmica, esmalt, feta per estudiants del nostre centre de totes les èpoques.

Classe pràctica d'Història de l'art









Una de les formes millor per aprendre es experimentar, viure allò que se està estudiant, per eixe motiu, i aprofitant que Història de l'Art es una assignatura optativa amb cinc alumnes (amb grups de 30 seria impossible), hem fet que els alumnes d'història de l'art es posen en la pell del escultors de l'antiga Grècia, i de totes les èpoques, hem fet una sessió de talla directa de pedra.
Els xics i xiques d'història de l'art han tingut a les seues mans un boix, un punter, una gradina, un escafilador,cisells, i un petit carreu per tastar l'efecte d'un colp de cisell sobre el cisell, per poder imaginar l'immens esforç que va suposar convertir blocs de marbre en estàtues de deus, atletes olímpics,en grans relleus,en carreus, en capitells o mètopes escultòriques.
 

50 Anys.


Vídeo de l'any 1984


Vídeo de l'any 2017


El nostre institut compleix aquest curs 2017/2018 els cinquanta anys de la seua fundació. Cinc dècades d'ensenyament públic a Cocentaina, primer a l'edifici de l'Avinguda del País Valencià, on actualment es troba la FPA Beniassent, i a partir de 1994 a l'avinguda del Ferrocarril. Per les nostres aules han passat milers de persones, alumnes, professors, personal laboral... 
El Departament d'Història està col·laborant per celebrar com cal aquest esdeveniment.

València 1 de juny de 2017

Els alumnes de 2on d'ESO al Palau de les Corts Valencianes.

Com tots els anys hem anat a València amb els alumnes de 2on d'ESO. Hem fet una visita pels principals edificis de la ciutat, la Llotja, la Generalitat, la Porta de Serrans,  les Corts i com sempre hem gaudit d'una bona paella i d'una volta en barca per les aigües de l'Albufera. 
Després de tot un dia d'excursió hem tornat a Cocentaina, cansats però contents de tot un dia de convivència i de caminar pels carrers de la capital.

Xàtiva la Socarrada


Xàtiva, la socarrada





Una de les ciutats valencianes amb més patrimoni monumental, i amb una història farcida de personatges il·lustres i fets històrics rellevants, és sens dubte Xàtiva. Un bon exemple de ciutat per aprofundir amb l’alumnat aspectes cabdals de la nostra història i del nostre patrimoni, tot passejant pels seues carrers i veient els seues monuments. Amb aquest objectiu, el professorat del Departament de Ciències Socials, Geografia i Història de l’IES Pare Arques, Alejandro Barber, Enric Moltó i Vicent Luna, vàrem organitzar el proppassat dijous 23 de març una visita a la capital de La Costera amb l’alumnat de 3r d’ESO.


L’excursió començà just en l’andana de la parada del tren de Cocentaina. Aquesta vegada no anàrem en l’autobús, no, vam agafar el tren amb l’objectiu que descobriren en quines condicions d’abandonament s’hi troba. A alguns ens recorda aquell Xitxarra que, salvant les distàncies, tenia més dignitat que aquest: “[...]Senyores i senyors viatgers pugen al tren/[...] el paisatge és preciós, disfruten de les vistes/[...] Ja hi som als Algars, això va bé/Anem ajustant-se al temps, previst per al viatge/[...] I en menys que canta un gall som a Gaianes/Pujant a Muro a sis, tres homens i tres dones[...]Des d’Alcoi a Gandia leré/.Hi ha un tren que vola leleré [...]”(1). Efectivament, açò és un petit fragment de la cançó El Xitxarra, del cantautor alcoià Jordi Gil. Han passat anys i panys i fa l’efecte que els successius governs, valencians i estatals, no han invertit ni un cèntim el nostre tren. El paisatge continua, si no fa no fa, sent preciós i continuem gaudint de les vistes, ara bé ni s’ajusta al temps, ni corre, ni vola. Haurem de concloure que ens tenen, des de fa massa temps, abandonats.
En arribar a l’estació de Xàtiva, hi ha alumnes que no s’hi poden reprimir: - Açò sí que és una estació!. Tot seguit ens hi dirigim a la part antiga de la ciutat i només entrar ens dóna la benvinguda el monument als Maulets: “Xàtiva ha fet un monument/que coneixen grans i xiquets,/tothom diu Pedra dels Maulets,/ record de la ciutat ardent. De Buixcarró és el polit marbre/ que lloa els valents socarrats,/ defensors dels furs, obstinats!/allí el trobem als peus d’un arbre./(2). A tocar del monument tenim la Plaça de Sant Francesc, i decidim seure al voltant de la centenària font barroca per esmorzar. Quan encara no havíem tret l’entrepà, se’ns presentà d’imprevist el company de departament, jubilat ara fa dos anys, Pedro Parra. Quina sorpresa, ves per on fou la primera vegada que coincidim tots quatre en una excursió de l’institut. 
Esmorzats, i amb ganes d’aprofitar el matí, ens dirigírem carrer amunt i aviat veiem la façana barroca del Museu de Belles Arts, ubicat a la Casa de l’Ensenyança. Un casalici del tot remodelat i que conté una de les col·leccions pictòriques públiques més importants del País Valencià. Només entrar, ens dóna la benvinguda una creu de terme d’estil gòtic, que ens recorda la que tenim a Cocentaina. A poc a poc anem recorrent les seues sales a vessar de quadres per tot arreu, i de tant en tant fem parades per fer alguna explicació a l’alumnat: ací un Ribera: “[...]Llum permanent i permanent vigília,/llum que et vingué de d’un país distant,/el contrallum de la humana grandesa[...]”(3) ; allà un Benlliure:"[...]Oh soledat. El quadre interromput./Foc i més foc dels traços miniats./Oh llum del fill, amor, clara memòria./Veig soledat i menge soledat[...]”(4); més enllà El Retaule del Salvador, i quadres de reis, sants, bodegons...Un dels tresors del museu és la sèrie completa dels gravats dels Caprichos y Disparates de Goya, però sens dubte la joia de la Corona és el conegut quadre cap per avall de l’inefable Felip V, el rei que manà cremar i destruir per tres vegades la ciutat i que, no tenint-ne prou, gosà canviar-li el nom de Xàtiva pel de Sant Felipe. És evident que aquest quadre, convertit en símbols de la ciutat i de tot un país, mereixia, com a record, una fotografia de tot el grup:“[...] Maleïts Berwick i D'Asfeld/ que donaren la tràgica ordre,/ d’aquella crema tots vam perdre/ i avui patim aquell empelt./ Cada dènou del més de juny/ els valencians fem memòria,/cal refrescar la nostra història,/ miquelets i maulets de puny”( 5).





Després de fer-se fotos i més fotos amb el famós quadre del rei Borbó, i amb un altre del pintor alcoià Antoni Miró titulat Felip felí, eixim del museu per cercar la Plaça de Calixt III. Una plaça que mires per on mires es respira història. A ponent, l’Hospital Reial, una icona de l’arquitectura valenciana del segle XVI, però que fou fundant pel mateix Jaume I l’any 1244. En aquest edifici, que avui continua ocupant-se de la salut dels xativins, s’hi barregen l’estil gòtic tardà amb les primeres mostres renaixentistes. Si mirem cap al llevant la Col·legiata, coneguda popularment com La Seu. 

En l’atri de la façana principal s’hi troben les escultures en bronze de Calixt III i Alexandre VI. I és que Xàtiva és el bressol de la família dels Papa Borja, una de les famílies més poderoses del Renaixement: “[...]Fui il papa Alexandro valenciano/da una terra Xàtiva chiamata/la quale è trenta milia da lontano/da la cità Valenza nominata [...]”(6). I cap al sud una imponent i majestuós fortalesa, just al capdamunt de la serra del Castell. Eixint des d’aquesta mateixa plaça , i seguint els carrers a la falda de la serra, emprenem la pujada al castell i molt aviat ens trobem amb l’Ermita de Sant Josep. Vora la porta més antiga de l’ermita, on hi ha una magnífica creu gremial gòtica, es trobava l’antiga porta de l’Aljama.

 Segons la tradició local, per ací va entrar Jaume I a Xàtiva el 1244:”[...] ningú no gosarà prendre-la, car qui a Xàtiva voldrà entrar, sobre nos haurà de passar”.(7).
 Seguint el camí ens trobem una cava que anomenen la Nevera, construïda entre els segles XVII i XVIII. Accedim per un túnel fosc excavat en la roca, però paga la pena entrar-hi per copsar les dimensions d’aquest gran magatzem de neu que conserva en molt bones condicions la cúpula de la coberta.


  Continuem pujant tot i gaudint de la vegetació primaveral que ens envolta: esparregueres, garrofers, fonoll marí i les verdes i precioses fulles d’acant. De sobte ens hi trobem un mirador on hi ha una escultura de Manolo Boix, Arc Daurat, en homenatge a la pilota valenciana. El lloc és conegut com el Bellveret, un lloc excepcional per contemplar les vistes de Xàtiva i voltants:”[...]Com abocat a una cisterna,/com abocat a l’aigua d’un aljub,/com abocat a un pedregós i silenciós procés,/mire, enllà, a poc a poc[...]”(8). I a poc a poc continuem pujant fins l’ermita de Sant Feliu, ubicada, si fa no fa, entre les ruïnes de la desapareguda Saetabis romana i visigòtica. Es tracta de la típica ermita de conquesta, com la de Santa Bàrbara, Sant Cristòfol i la desapareguda de Penella. Només per veure el retaule i els arcs apuntats gòtics, ja paga la pena l’esforç de la pujada.
 

Per fi al nostre davant l’imponent castell:”[...]Fronteres, merlets, assenyalades fites,/piques de pedra corcada, clivells de/les paraules de tan madures, canyissos,/torna el país![...]”(9). Abans de dinar, però, decidir donar-li un cop d’ull: la Torre del Sol, les Muralles de Llevant, les de Ponent, la Presó d’Estat on, entre altres, estigué empresonat el dissortat comte d’Urgell:”[...] Miserables, veniu! Aquí, en la terra, hont los cuchs s’arrossegan, vos pertoca caure humiliats! Jo soch de Catalunya, d’Aragó, de València, de Mallorca... Jo soch l’únich senyor per mon llinatje.(10)


El dia ha passat volant, i ha estat com una classe d’Història però in situ. I és que Xàtiva és com un llibre obert, on a cada pàgina que gires, a cada carrer o plaça que passeges, hi trobes petjades de la nostra història: muralles, palaus, ermites, convents...i fonts, moltes fonts. Xàtiva és tot un símbol per als valencians, el cor de les Comarques Centrals. Xàtiva la de la “Cova Negra de llavis fins” (11), la cobejada per l’altiu infant castellà, la mauleta fidel a la terra, la socarrada que renaix de les cendres, la de la cara al vent, la que passeja orgullosa els “remorosos arbres de l’Albereda” (12), la que acull de bell nou la llibertat d’expressió de l’irreverent Heretge de Xàtiva. Sí, Xàtiva és tot això i molt més.

Cansats, però satisfets per aquest viatge al passat, tornem a l’estació per agafar aquest tren que ens cau a trossos, i que clama al cel que algú, per l’amor de Déu!, el traga d’aquesta letargia, d’aquest túnel negre i fosc com una gola de llop.



Cites: (1) Jordi Gil; (2,5) Vicent Luna; (3,4,8,9,11,12,) Vicent Andrés Estellés; (6) Giovanni Giacomo Risi; (7) Jaume I; (11) Àngel Guimerà.



Alcoi, 01/04/2017

Vicent Luna i Sirera

La nevada de gener de 2017




L'any 2017 va començar amb una forta nevada. El dimecres 18 de gener ens va sorprendre a tots la neu. Es van suspendre les classes i tots gaudirem d'un fenomen meteorològic extraordinari.



Cine Club IES Pare Arques: Norma Rae

Norma Rae ens conta la història de la lluita pels drets laborals a una fàbrica tèxtil d'una ciutat menuda dels EUA als anys 70. Una bona forma de recordar com en altres temps la gent solucionava els seus problemes unint-se i organitzant-se, buscant una solució basada en la solidaritat i l'ajuda mútua. Una pel·lícula optimista, necessària per a l'època difícil que sembla que esta a punt de començar amb els decebedors resultats de les eleccions als EUA.